GUARDA I CUSTODIA DELS FILLS MENORS D’EDAT

L’any 2011 va entrar en vigor a Catalunya el Llibre segon del Codi Civil de Catalunya, dedicat a la persona i la Família. En aquest text legal es va introduir, la preferència d’atribució de la guarda i custòdia compartida dels fills en els casos de separació i divorci.

Tot i que l’esmentada “preferència” d’aquest sistema d’estades amb els fills és discutida encara avui pels tribunals, el cert és que a partir de l’entrada en vigor del Llibre Segon, es van començar a produir demandes de custòdia compartida, bé en la sol·licitud de divorci, o bé mitjançant una modificació de les mesures establertes en precedents sentències sobre aquests procediments.

Molts cops es confon el concepte Potestat Parental i Guarda i Custòdia compartida, conceptes aquests que cal distingir.

Què és la Potestat Parental?

La capacitat que tenen els pares per prendre les decisions relatives a la vida dels seus fills fins que aquests assumeixen la majoria d’edat, col·loquialment és més coneguda com a pàtria potestat.

A la pràctica, és la potestat per la qual faculta els pares a prendre les decisions sobre l’educació, la salut i altres aspectes de la vida dels seus fills, des de la tria del centre escolar fins a la decisió sobre una determinada intervenció mèdica, per posar dos exemples. Aquesta capacitat o potestat parental, correspon sempre a tots dos progenitors, i serà compartida, mentre no els sigui retirada o suspesa per decisió judicial. 

Que és la Guarda i Custòdia?

Quan els progenitors decideixen trencar o suspendre la seva vida en comú, i han decidit no viure junts per més temps, sorgeix aleshores el problema de determinar de quina manera els pares es faran càrrec de vetllar pels seus fills en les seves activitats quotidianes, en el dia a dia (alimentar-los, vestir-los, portar-los al metge o al col·legi, entre d’altres). És a dir, com s’exercirà la guarda o custòdia dels menors. 

Com es pot exercir la Guarda i Custòdia?

La custòdia dels fills menors pot exercir-se de forma individual, per part d’un dels progenitors, de forma compartida entre tots dos. 

Si la modalitat de custòdia triada pels pares o bé establerta per decisió judicial és la custòdia individual, això significarà que serà a un dels progenitors a qui correspondrà viure i ocupar-se de les activitats quotidianes dels fills (progenitor custodi), mentre que a l’altre progenitor (no custodi) se li atorga el que és conegut com a règim de visites. Aquest règim implica que podrà estar amb els seus fills i fer-se càrrec d’ells en uns espais de temps determinats que van, des de, per exemple, un cap de setmana altern cada mes, a dies intersetmanals.

Si la modalitat de custòdia triada pels pares o bé establerta per decisió judicial és la custòdia compartida significa que els pares de forma compartida, però no simultània han de cuidar els seus fills en determinats períodes de temps, i que suposa una implicació compartida dels progenitors d’aquelles qüestions quotidianes dels fills/es.

L’establiment de sistemes de guarda compartida ha comportat certs malentesos sobre com s’ha d’aplicar aquesta guarda, són visions generalment interessades que no s’ajusten a la realitat, mites que cal trencar. Essencialment són dos:

La custòdia compartida no implica que els fills hagin d’estar períodes de temps iguals amb cada progenitor. 

Perquè s’atorgui la guarda compartida no és necessari que els fills menors d’edat estiguin una setmana o un mes, per exemple, amb cada progenitor. Es poden donar períodes desiguals d’estada amb els fills sense que per aquest motiu deixi de donar-se una guarda compartida.

L’essencial és la corresponsabilitat dels pares en les tasques quotidianes dels seus fills, tot i que, per acord entre aquests o be per necessitats laborals, els períodes de temps en què estan amb cada progenitor siguin desiguals.

És fals que la custòdia compartida automàticament suposi que no que s’hagi d’establir una pensió d’aliments.

Amb independència del règim de guarda dels fills, el que determina el pagament o no de la pensió són les possibilitats econòmiques dels progenitors. 

D’aquesta forma, si els pares disposen de possibilitats econòmiques iguals o similars cadascun d’ells haurà d’assumir les despeses ordinàries dels fills durant el temps que en tingui la cura. 

Ara bé, si les possibilitats difereixen substancialment entre els progenitors, aquell que disposa de majors ingressos haurà de fer-se càrrec d’una part més important de les despeses dels menors el que pot implicar el deure de pagament d’una pensió per als menors que haurà de percebre l’altre progenitor més vulnerable.